L’incident
The Happening
M. Night Shyamalan
Si adaptem el que deia Oscar Wilde parlant dels llibres al cinema, podríem dir que hi ha tres tipus de pel·lícules: pel·lícules per veure; pel·lícules per tornar a mirar ; i pel·lícules per no mirar de cap de les maneres. La darrera proposta del director d’origen indi, M. Night Shyamalan estaria emmarcada en la segona classificació, és a dir, en aquell tipus de pel·lícules que s’han de tornar a mirar per acabar de copsar el sentit de l’obra. Tot i així hi ha qui assenyala que hauria de ser encasellada dins la categoria “no mirar de cap de les maneres” argüint senzillesa argumental, un excessiu “por-ecologisme” i un mal càsting.
La trama
La trama del guió és aparentment plana. A Nova York una sèrie de suïcidis col·lectius anuncien una catàstrofe que en un primer lloc s’atribueix a un atac terrorista. A partir d’aquí, els habitants de la costa est dels Estats Units emprenen una fugida en massa cap a l’interior del país en busca de més seguretat. Dins aquest context, el professor Elliot Moore (interpretat per Mark Wahlberg) i la seva dona Alma Moore (Zooey Deschanel) es veuran atrapats per la psicosis i les morts inexplicables que es succeeixen al seu voltant. Part del sentit de la proposta be quan la gent comença a intentar explicar què està passant. Tot i que en un primer moment es pensa en un atac terrorista, després, no obstant, els personatges van argüint noves teories com que les plantes han alliberat una toxina que s’escampa amb el vent i que això és la causa de les morts. Per aquest motiu, molts han titllat, erròniament al meu parer, la pel·lícula com ecologista.
Les claus
L’obra te dos punts sobre els que vertebra tota la trama, a saber, la por a una amenaça desconeguda (podríem dir a que a la mort en general) i la nostra incapacitat, com humans, per donar una explicació d’aquesta por i de la nostra finitud. Tant al principi com al final de la pel·lícula, el director ens dona part de les claus per entendre el sentit de la pel·lícula. Quan el professor li pregunta a un dels seus alumnes per que creu que han desaparegut les abelles, aquest li respon que hi ha certs fets a la natura que no comprendrem mai. Al final un científic esgrimeix el mateix argument per explicar el que ha passat.
Si la nostra espècie, o si és vol, si la cultura occidental és incapaç de trobar alguna explicació aquests interrogants i de donar sentit a la vida, llavors, quines opcions ens queden? Aquí Shyamalan planteja una possibilitat que és la de viure aïllats els uns del altres, moment que queda reflectit quan emergeix el personatge interpretat per Betty Buckley, una dona que viu sola al bosc i que acollirà els protagonistes en la seva fugida. Però viure d’aquesta manera, com veiem, pot portar a la bogeria. Si, com deia Aristòtil, som animals socials per naturalesa, què passa doncs, si com espècie som incapaços de comprendre el sentit de la nostra existència, el sentit del mal i del dolor? Totes aquestes reflexions queden contextualitzades pels atacs terroristes que van marcar la sensibilitat del món al 2001 i expressades per aquesta incapacitat per comprendre i donar raó d’aquest mal. Part de la solució la donen els seus protagonistes, ja que tot i la seves mancances comunicatives, que queden reflectides en una aparent mala interpretació, l’amor, o la por a morir sols, és el que els porta a enfrontar-se a la mort.
Per tot això la proposta de Shyamalan s’inscriu, de la mateixa forma que les formidables El bosc, El sisè sentit i tota la resta de la seva filmografia, dins de les pel·lícules per tornar a mirar en el sentit simbòlic del terme mirar, és a dir, com a relectura d’allò que l’ull veu, que no és altre cosa que la escissió subjectiva que presenta un subjecte fragmentat incapaç de trobar respostes o de comunicar-se i que, tot i així, pot continuar vivint i procreant.
Sin flores ni coronas
Antoni Casas Ros
Julián Rodríguez
