Amoïnar-se o no?
“No t’amoïnis, doncs qui s’amoïna deixa de gaudir
del món i de l’esperit, i el seu cos i la seva ment
s’encongeixen.”
Zaratustra
Saber relativitzar la importància dels problemes requereix, podríem dir, un màster en la vida. Saber decidir quan és necessari que ens amoïnem i quan no ens exhorta a la vella regla Aristotèlica del “just medi”, segons la qual l’excel·lència de la virtut és al bell mig de dos extrems, això si, no aritmètic, sinó proporcional al tipus de valor. En aquest cas estaríem parlant de saber com agafar-se la vida, posant en un dels extrems la preocupació obsessiva que ens portaria a encongir-nos, i en un altre extrem tindríem la despreocupació absoluta, que, precisament és el punt existencial on es troba el personatge que ens ofereix Lopate.
D’aquesta manera, i seguint el fil, Libros del Asteroide, citant a Zaratustra amb ironia, senyala un dels liet motiv de la obra que ens ofereix l’escriptor novaiorquès, que, amb un excel·lent pròleg de Santiago Roncagliolo, ens presenta la vida de Cyrus Iraní, un venedor de catifes al Upper West Side de Manhattan, espectador, més que tranquil, tant de la seva vida com de la, sempre canviant, Nova York. Des del seu amagatall fet excusa com a botiga, el nostre anti-heroi anirà exposant la seva veritat al confrontar-la amb la, igualment crua per tothom, realitat. A partir d’aquí Cyrus tria no amoïnar-se i veiem com la vida i les oportunitats que ofereix li passen pel davant sense travessar-lo, com de passada, com si la cosa no anés amb ell.
Dostoievski afirmava que l’únic del que realment tenia por era de no ser digne del seu patiment, i qui no s’ha sentit, es sent o es sentira, feble com per poder triar amb valentia amoïnar-se per la seva pròpia vida? És per això que la proposta de Lopate ens posa de manera magistral en contacte amb aquesta dimensió humana que fa referència a la voluntat de viure i, precisament pel mateix motiu, podem incloure Cyrus Iraní al costat mateix de Meursault i Antoine Roquentin entre altres.
