Diego Giménez

“Aquesta és la tristesa inseparable de tota vida finita, però que mai esdevé real, sinó que només serveix per a l’etern plaer de la superació. D’aquí ve aquest vel de melangia que s’estén pel damunt de la natura sencera, la melanconia profunda i indestructible de tota vida. Tan sols a la personalitat hi ha vida; i tota personalitat reposa sobre un fons obscur que certament també ha de ser el fonament del coneixement.”
(F.W.J. Schelling, Sobre l’essència de la llibertat humana, 1809)

És d’aquesta manera com Steiner enceta tota una reflexió sobre l’home a llarg de deu capítols ón el pensament, i concretament la tristesa associada al coneixement, és el centre del seu discurs, incidint en la finitat de l’home i la infinitat del pensament; el solipsisme; subjectivitat… . Per que, com diu Steiner, el mestratge del pensament, la curiosa celeritat del pensament, exalta l’home sobre tots els altres éssers vius. El fa, però, estrany a si mateix i davant l’enormitat del món.

This entry was posted Dijous, Juny 21st, 2007 at 10:45 am and is filed under Diari Maresme, Filosofia. You can leave a response, or trackback from your own site.