Les execucions
Harold Bloom afirma que per llegir sentiments humans en llenguatge humà, un ha de ser capaç de llegir humanament, amb tot el seu ser. D’aquesta manera, segueix Bloom, llegim per diversos motius, molts d’ells familiars: perquè no podem conèixer a fons a tota la gent que ens agradaria, per conèixer-nos millor, perquè tenim la necessitat de saber com som, com són els demés i com són les coses. No obstant això, el motiu més profund i autèntic és la recerca d’un plaer difícil. Així, encetem la primera ressenya poètica amb la proposta de l’autor català Albert Balasch (1971) que, a les execucions (millor proposta de poesia 2006 per la revista Quimera), ha sabut plantejar-nos un plaer difícil, a saber, el compte enrere de la nostre societat.
D’aquesta manera, Balasch ens presenta un únic poema estructurat en onze compassos on desfilen diversos temes des de la mort, déu, el desig… L’estil fa referència a poetes anglosaxons com Eliot o Cummings entre altres, d’aquí la dedicatòria a la seva àrea anglesa com ja va fer a Què ha estat això, guardonat amb el XXXVIII Premis Recull on ja fa palès el seu llenguatge.
Podríem incloure, seguint el criteri de Jordi Julià a Modernitat del món fungible, a Albert Balasch dins de la generació de la caiguda del Mur, que caracteritza amb tres trets la lírica d’aquest realisme reflexiu: alienació, digressió i condensació. Sota aquests conceptes es nodreix el seu llenguatge per dir aquest “líquid món fungible dins el qual s’ha vist immers l’individuo contemporani tot i que estigui educat per viure un món d’ahir. La pèrdua de vincles, de compromís, de referències ètiques, morals, polítiques i econòmiques, i la dissolució absoluta del principi de felicitat en favor d’una líquida i evanescent emoció han provocat una crisi en l’ésser actual que fa que, un cop més, ens tornem a plantejar la pregunta que va formular Hölderlin: Poetes en temps de crisi?” (Modernitat del món fungible). I jo em pregunto, qui si no els poetes poden capturar la immortalitat en aquest món fungible? Qui si no els poetes ens poden acostar a allò específicament humà? Així, us deixo amb el primer poema que obre les execucions. Que Balasch parli per sí mateix:
I Déu digué: que es matin. I així va ser. Vam obeir, nosaltres vam obeir. Vam fer tot el que Déu digué. Ens vam començar a matar l’un a l’altre, vam començar a dir coses falses, vam començar a parlar. És que pot ser hi havia realment algú a qui li importés alguna altra cosa? Vet aquí, doncs, la nostra raó, la nostra vida, la nostra, justificada amb coratge en la tomba del dia set. La tomba que no s’omple.
Ben aviat, va ser ben aviat que qualsevol carnisseria ens començà a resultar agradable que no pas haver de tornar a casa i restar quiets i muts. Ben aviat va ser que vam començar a fer de cecs conduint cecs. Els clams de victòria es van confondre amb els planys de derrota. Però, més enllà, una remor contínua, un pànic sense culpa. De què es queixaven un i altre cop? Què reclamaven tantes mares? Tot anava bé, tots ens apropàvem a la necessària llei divina.
El silenci arribà després. Nosaltres, els que havíem obeït, els obedients, vam sentir la distància del pare i ens vam estranyar de nosaltres. Ens vam fer possibilitat: més massacres, les execucions. El nou error de Déu, que Déu va contemplar en silenci. El silenci que arribà després.
Perquè nosaltres amb la nostra fina veu respiratòria, una veu exhausta sota els cossos amuntegats de la tomba encara pregavem: Que res no sigui, que ja ha passat, que ja ha passat. I així va ser, de nou. La pluja no va poder desenfangar i tot sacrifici tornà a passar. Tots vam tornar a matar-nos. Tots vam tornar a dansar enmig d’aquella olor d’humanitat i llengua. (Albert Balasch)
