Robo
Un parell d’articles enrere quan parlava de Kafka a la platja de Murakami, em preguntava què és el que feia que una producció humana esdevingui obra d’art. Entre moltes respostes vaig atrevir-me amb una que apel·lava a la necessitat de l’altre per donar sentit a l’obra, de tal forma que s’emfatitzes més el suggerir que no pas ensenyar. Per altre banda, podria haver dit també que art és allò que els entesos anomenen art. És, precisament sota aquesta definició, que l’obra del dos cops guanyador del Booker, Peter Carey, s’estructura per narrar una història d’amor en mig d’un món corromput del qual l’art no està exclòs.
D’aquesta forma Carey ens presenta la vida d’un pintor australià, Michael Butcher Boone, de capa caiguda, la del seu germà, Hugh, un disminuït psíquic i la d’una misteriosa dona que canviarà les seves vides. La història és senzilla, per mitja d’aquesta dona, aquest pintor, rescatat de l’oblit, acabarà falsificant una obra d’art per ella. Tot això, al voltant de mentides, misteris i crims.
Part de l’encert de la proposta està tan en la forma com Carey juga amb dos narradors en primera persona, els dos germans, que aniran configurant la trama de la novel·la, com la acurada descripció de tots el processos que es donen des de la creació d’una pintura fins la seva exposició, així com tota la xarxa d’interessos que hi ha darrera de l’autenticació d’obres, “rescatades”, de grans pintors. No obstant això, el jocs narratius són insuficients per amagar la predicibilitat d’una obra prou mastegada com per que no es noti, ni pel gust de tastar una meravella ni per que se’ns indigesti. En definitiva, una obra prou interessant per assabentar-se del que hi ha darrera dels bastidors de l’art, però no tant pel que literàriament ens pugui aportar.
