Un altre món és possible?
És la democràcia neoliberal l’únic ideal creïble i/o possible? Fukuyama així ho afirmava en la seva afortunada tesis sobre la fí de la historia. Sota el marc conceptual hegelià, el pensador nord-americà afirmava que, arran la caiguda del mur de Berlín junt amb la desaparició dels règims feixistes, ja no quedava cap ideologia que fora capaç de enfrontar-se al capitalisme. Amb la qual cosa, s’havia acabat l’historia entesa com una lluita entre tesis i antítesis de la qual emergia la síntesis que les assolia a totes dues fins que un altre tesis s’enfrontes a aquesta última, per fer avançar l’historia. Per tant, les diferents democràcies només representarien aplicació dels principis de igualtat i llibertat, car no és possible millorar el l’ideal de democràcia liberal, no té amb qui competir.
Un voldria creure que si hi han alternatives. No obstant, quan ens preguntem en quin món vivim, en quina època ens ha tocat viure, només cal que engeguem el televisor per constatar el mercat lliure en que s’ha convertit el planeta, on tot sembla estar en venda, persones, el clima (taxes emissions de gasos nocius, canvi climàtic…), en definitiva tot el nostre món.
Aristòtil afirmava que la polis és per naturalesa anterior a la llar i a cadascun de nosaltres, ja que el tot és necessàriament anterior a les parts, de tal forma que, tant a la llar com a les places… ja està present la ciutat com a fi que les constitueix, com a principi natural, de forma que els homes s’han de realitzar a la polis, a la ciutat. I és, precisament a la ciutat on han d’intentar viure bé. Ara bé, és possible, en la cultura que vivim, viure bé a la ciutat? En quina mesura som animals culturals? Segons l’UNESCO, textualment, la cultura és el “conjunt de trets distintius, espirituals i materials, intel·lectuals i afectius, que caracteritzen a una societat o a un grup social. Engloba no només les arts i les lletres, sinó també les maneres de vida, els drets fonamentals de l’ésser humà, els sistemes de valors, les tradicions i les creences. La cultura dóna a l’home la capacitat de reflexió sobre si mateix. És ella la qual fa de nosaltres éssers específicament humans, racionals, crítics i èticament compromesos. Per ella és com destriem els valors i realitzem les nostres opcions. Per ella és com l’home s’expressa, pren consciència de si mateix, es reconeix com un projecte inacabat, posa en qüestió les seves pròpies realitzacions, busca incansablement nous significats i crea obres que’l transcendeixen.” ( UNESCO. Mèxic Declaration Final Report. Conferencia Mundial sobre Polítiques Culturals, juliol 20, 1982. Document UNESCO CLT/MD/1. França.). Ara bé, estem d’acord, amb aquesta definició de cultura? O la cultura s’ha convertit en un objecte de consum més? Podem tornar a participar “autènticament” de la cultura o només seguim la corrent? Ja que ara, no m’ho negareu, està de moda ser antisitema, per sistema, diguem fent referència a l’eslògan electoral d’Iniciativa per les últimes municipals. Jo, definitivament crec que alguna cosa hem de dir al respecte. Fent referència a Aristòtil, per situar-nos al món hem de dir la nostra a la ciutat, ens hem de fer escoltar, pot-ser no canviarem el món, però sabrem d’on venim i fins a on podem arribar, intentant no deixar-nos xuclar, en la mesura del possible, per aquesta salvatjada capitalista en la que, no ens enganyem, dintre del que cap, pensant en Rawls, ens ha tocat la loto, ja que segur que no voldríem estar a l’altre costat. En aquest sentit passo a resumir una serie d’idees de diferents pensador que em semblen interessants:
Santiago Lopez Petit, professor a la universitat de Barcelona, assegura que l’única via de escapament són les escletxes que s’obren en la resistència social, de tal manera que no em de tenir por d’experimentar vies de desocupació de l’ordre.
Per altre banda en la introducció al seu darrer llibre, Un altre món, l’Arcadi Oliveres ens exhorta a la reflexió afirmant que una altre món no només és possible sinó també necessari. Així, ens diu que “entre la complicitat cap un sistema que no ens agrada i la possibilitat de discrepar-ne hi ha un espai de consciència que ens ha de permetre veure que ni tot està perdut, ni tot és impossible”. I continua més endavant, “Les formes de vida i de consum responsable requereixen un esforç, i massa vegades ens fa mandra. Però sempre podem començar per accions ben senzilles: intentar consumir menys productes no reciclables, n’és una; no creure’ns tot el que ens diuen, una altra; buscar fórmules d’autogestió i més democràtiques, una tercera [...] Per conèixer el món en el qual vivim i saber què hi podem fer necessitem convertir-nos en actors i agents d’aquest canvi. Ens cal estar ben informats, participar de la vida política, treballar en nous valors i nous models, anar cap a una cultura diferent del treball” (Un altre món).
En aquest sentit, crec que cal esmentar el treball de Jordi Julià a Modernitat del món fungible on teoritza sobre una generació de poetes que anomena la generació del mur, que, nodrida d’aquella època, es caracteritza per intentar dir l’home i el món que ens envolten avui. Així, afirma Julià, que tal com va dir Marshall Berman a Tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire (1982) l’anàlisi marxista serviria per descriure la modernitat amb una de les metàfores afortunades a l’hora de descriure el comportament al segle XXI, que va recollir el sociòleg Zygmunt Bauman, que a Vida líquida i Amor líquid, afirma que la modernitat s’explica pel seu estat líquid, car estem passant de la solidesa de la modernitat, on es creia en el progrés de l’home, la inamobiltat dels valors… a la fluïdesa de la postmodernitat, fluïdesa, que s’anomena així per la característica de conservar la seva forma per molt temps. D’aquesta manera, alerta Julià, que “precisament la imatge de la caiguda del mur de Berlín representa aquesta liqüefacció moderna, atès que la presa física que fins aleshores constituïa aquest dic va ser enderrocada per una decisió més pròpia de la llibertat dels individus que no pas de les institucions. Així doncs, podríem dir que des d’aleshores tot ha estat canviant i inestable i s’ha anat accentuant la desintegració d’uns principis que havien regit la societat del nos-cents” (Modernitat del món fungible). Amb això tornem al punt de partida, on crec que, de la mateixa manera que Adorno es preguntà, davant l’horror nazi, si era possible la poesia després d’ Auschwitz, cal que ens preguntem si un altre món és possible, i més concretament, tenim alguna cosa a dir? Tenen els poetes alguna cosa a dir? Per la part que em toca, estic d’acord amb Jordi Julià que al final del llibre afirma que, “en un món líquid i canviant, progressiu i fugaç, inaprehensible i informulable fora de la metàfora i de la paraula poètica, més que mai, << -i potser l’única cosa, per bé que lligada a l’oblit, a la incomprensió o a la reconstrucció- >>: els fills del llenguatge i del temps” (Modernitat del món fungible).
