Cap a una antropologia del carrer
Sociedades Movedizas
Manuel Delgado
Anagrama 275 Pag.
“L’espai és un dubte: contínuament necessito marcar-lo, designar-lo; mai es meu, mai m’ha estat donat. Haig de conquerir-lo” (Georges Perec).
D’aquesta manera enceta, Manuel Delgado, el primer capítol del llibre que es presenta com una lúcida reflexió sobre el carrer, l’espai públic, allò urbà… com a objecte d’estudi per part de la antropologia. Estructurat en vuit capítols l’obra de Delgado comença amb un excel·lent elogi del “fora” per acabar reflexionant sobre el paper de la dona a la llum de les tesis exposades, tot passant pel racisme, la immigració i la hipocresia que s’amaga darrera del discurs per la tolerància, entre altres.
Un del capítols més interessants és aquell en que analitza els conceptes fora/dintre, ciutat/allò urbà… Així, comença citant el “Passeig Sobtat” de Kafka (podeu consultar el text a Passeig sobtat de Kafka). El relat dona peu a analitzar el “entrar” o “sortir” com actes simbòlics que expressen les dicotomies interior/exterior, profund/superficial, públic/privat… Per Delgado, el aparent resguard de la llar enfront de la inseguretat del carrer és pot concebre, també, a la inversa, en part pel canvi de valors (on ja no es troba tota la seguretat i la coherència davant la inefabilitat del món). Es a dir, “aviat es va descobrir que aquell interior domèstic també estava afectat de les inclemències de les quals les víctimes del món modern procuraven protegir-se costi el que costi” (Pag.52). Per això, “Com en el conte de Kafka, aquell que renuncia a la seguretat de la seva llar i tanca després de si la porta, se submergeix en univers que només espera d’ell que el creui i que, fent-lo, el generi” (Pag. 52). A partir d’aquí Delgado descriu la no-ciutat com un no-lloc, però no sota la interpretació pejorativa augeana, sinó, seguint a Duvignaud i De Certeu, pel quals el no-lloc és un espai fet de recorreguts transversals en totes direccions, de tal manera que el canvi i la inestabilitat són el que caracteritzen l’experiència urbana. Allò urbà, es caracteritza per la inefabilitat, en contraposició a la ciutat, amb estructures fetes immòbils, en tant que, allò urbà ve donat per la gent que l’habita.
Així, seguint el fil argumentatiu, l’autor enllaça aquest concepte sobre allò urbà, la no ciutat i el no-lloc, amb la categoria platònica del heteron com la suma amorfa de totes les possibilitats, de tots els anhels, de totes les absències. De la mateixa manera que en el relat de Kafka, és quan sortim al carrer, quan tanquem la porta de dintre, quan ens obrim a la possibilitat, on tot pot ser, on tot es pot fer. Per això, comenta Delgado sentim, “vertigen davant l’evidència que penetrar en qualsevol fora ens obliga a multiplicar-nos i a ser diferents a nosaltres mateixos. Paüra davant l’heterogeneïtat de l’ésser; ànsia i nostàlgia per l’Un perdut o abandonat. Tot el que està aquí, esperant-nos a la sortida, taca, amenaça a aquest déu desfet que està en el nostre interior i que un dia va creure que era possible existir sense els altres” (Pag.58). Davant el vertigen, al final del llibre, ens exhorta a tenir present la figura nietzschiana del nen, com a reinvenció permanent, ja que “Sortir al carrer és sortir de nou a la infància. Viure l’espai és jugar en ell, amb ell, a ell. També nosaltres desobeïm de vegades, com els nens sempre, les instruccions que ens obliguen a distingir entre el nostre cos i l’entorn en que se situa i es genera (…) Cap d’ells sap el que saben els nens i se’ns torna a revelar algunes vegades de majors, quan, caminant per qualsevol carrer de qualsevol ciutat, ens descobrim travessant paisatges secrets, entenent de sobte que els cossos i les coses es passen el temps tocant-se i que res, res, està mai lluny” (Pag. 268).
