Viatge al cor de les tenebres (amb Rodalies)
Les situacions que en la vida ens enfronten amb el pitjor de nosaltres mateixos també ens ajuden a forjar el nostre caràcter. Un espera que aquestes situacions tinguin a veure amb la relació amb la família, la feina, els amics, l’amor però quan venen d’un fet que suposadament ens hauria de facilitar la vida, per molt estoics que siguem, ens des-situan, ens treuen de lloc. La situació viscuda amb RENFE des de fa uns quant mesos i ara que no es pot anar a Catalunya, Sants… a més de vergonyosa, denigrant i incomprensible ens torna a posar davant d’una veritat irrefutable, que la vida, més sovint del que voldríem, no és com l’imaginem, o com creiem que hauria de ser. Un article que aquesta setmana a sortit al diari avui, El tren del Congo, de Quim Torrent, il·lustra molt bé tota la problemàtica. Que em de fer? Seguir passant pel tub? Una de les coses que jo no em puc treure del cos és aquesta sensació de frustració que si, per nassos, ens tornem més estoics, però pot ser ja n’hi ha prou? Si en el fons ho fan per nosaltres, ara ja ens podem enfrontar a qualsevol cosa. Que si la feina va malament, cap problema, encara tornaràs millor en un tren atapeït en un viatge d’una hora en la que no podràs seure i en el que hi haurà tanta gent que l’aire condicionat no es notarà, i així amb qualsevol problema. Sort que tenim la RENFE, fins i tot s’apunten al moviment antiglobalització que està tan de moda, però en contes de vetllar pel benestar d’aquells països el que fan és portar el tercer món a Catalunya. Ni l’Octavi Oliveres, visca la RENFE i els nostre polítics i en Zapatero i la Ministra de Fomento de la ineptitud, ells si que miren per nosaltres.
