Mil Cretins
Quim Monzó
Quaderns Crema
174 Pag.
Si ajuntem el soroll de Frankfurt amb sis anys d’espera el que podem aconseguir, a més d’una expectació que pot ratllar l’ansietat, és l’enteniment enterbolit a l’hora de jutjar l’obra de Monzó que, després de “El millor dels móns” ens presenta amb “Mil Cretins” el seu últim treball. Així, atemorit per l’ansietat i atabalat pel soroll, m’he acostat aquesta setmana al llibre amb peus de plom i puc dir que l’espera ha valgut la pena, al menys pel que fa a la primera part del llibre, en tant que Monzó ens torna a enfrontar amb nosaltres mateixos davant del mirall de la mort, la vellesa, la eutanàsia, la malaltia… narrant des de les entranyes per dir-nos qui som o, també, pot ser, qui no som.
“Mil Cretins” és un recull de relats el títol del qual està extret d’una frase que el personatge d’un conte profereix en un geriàtric. Estructurat en dues parts, la primera, al meu criteri la més contundent, té com a rerafons fets biogràfics que van portar Monzó a la necessitat de narrar-los per situar-los. És d’aquesta manera com la mort, la eutanàsia, etc., articulen uns personatges en els que la força narrativa de Monzó torna, en aquests primers set contes, a crear situacions que, sense judicis de valor, parlen per elles mateixes. Així, passen davant nostre des d’un vell transvestit fins una dona que, com pot, es desfà de tots els records de casa seva un cop sola, records que estan inscrits, fins i tot, a la seva pell. La segona part, per altre banda, està composta per dotze relats, alguns del quals són reculls de publicacions en premsa… del que destacaria “El Tall”.
Per tot això la proposta de Monzó és interessant, per que ens eleva a un plànol existencial en el que no podem fugir de nosaltres mateixos i, així, sense escapatòria, al veure com som ens adonem, com deia Trapiello parlant de Gutiérrez Solana, que no som gaire diferents de les nostres màscares ni les nostres màscares distintes de nosaltres mateixos.
