Coneixement de l’infern
En l’obra de teatre “A porta tancada” el filòsof francès Jean Paul Sartre sostenia que l’infern és la mirada de l’altre. No només per que quan mirem a l’altre l’estem situant, definint, si no, també, per que en el mateix acte l’altre ens retorna, com a mirall humà, una imatge que ens defineix.
És d’aquesta manera com algunes novetats editorials d’aquest mes ens enfronten a aquelles parts fosques de nosaltres mateixos que, en tant que humans, ens diuen que som tant els herois que creiem que hem de ser com els monstres reclosos d’una realitat indesitjable. Així, parlaré de dos novel·les que ens donen una determinada visió de l’infern, per una banda el premi Goncourt del 2007, “Les benignes” de Jonathan Littell, publicat en català per Quaderns Crema; i de “Coneixement de l’infern”, d’António Lobo Antunes, publicada en castellà per Mondadori, amb el que va guanyar el premi Jerusalem de literatura.
L’obra de Littell, envoltada de polèmica arran de la promoció de la mateixa, ens presenta un visió de la segona guerra mundial amb els ulls d’un oficial de la SS que té tots els atributs per no deixar indiferent el lector, a saber, brutalitat, incest, sexe, etc. Les quasi 1200 pàgines de “Les benignes” contrasten amb les 150 de Martin Amis a “Time’s arrow” on també assistim a la vida d’un metge nazi però, en el cas de Amis, narrada cronològicament al revés en una mena de purgatori personal en el que contemplen tot l’horror de l’holocaust. Aquest tret, la excessiva quantitat de pàgines, en l’obra de Littell no apel·len tant a la bona documentació com al possible tedi del lector. No obstant això, el personatge principal és d’una força tant gran que paga la pena passar per les més de mil pàgines.
Per altre banda, a “Coneixement de l’infern” de Lobo Antunes, és un psiquiatra, que va participar a la guerra d’Angola, el que ens dona un retrat de l’infern representat en el manicomi on treballa, on la malenconia i una prosa contundent ens acaba portant, per intranquil·litat d’aquells que els hi agraden les tanques, a la conclusió que entre el manicomi i la bogeria del món no hi ha diferències. La solitud a la que ens exposa Antunes a través del psiquiatra és una solitud digna, un dels preus en la construcció d’un mateix. El retrat del manicomi és tant contundent que és fa necessària la cita: “Estic a Auschwitz, va pensar, estic a Auschwitz, vestit amb uniforme de la SS, escoltant el discurs de benvinguda del comandant alhora que els jueus ronden enfora per la tanca entrebancant-se amb la seva pròpia misèria i la seva pròpia gana, estic ben afaitat, ben empolainat, ben alimentat, ben vestit, disposat a aprendre a complir amb el meu ofici de guardià, pertanyo a la raça superior dels carcellers, dels castradors, dels policies, dels zeladors de col·legi i de les madrastres dels contes per nens, i en comptes de revelar-se contra mi les persones m’accepten amb consideració per que la Psiquiatria és la més noble de les especialitats mediques i és necessari que existeixin presons per adquirir la il·lusió imbècil de ser lliures, de poder circular per la plaça d’Albufeira esperonat per una esposa autoritària, atemorit pel dissabte després de sopar en el que ella em devorarà al llit, amb la gegantines mandíbules de la seva vagina, obligant-me a suar sobre la gelea del seu cos l’exercici del desànim resignat”.
