Diari d’un mal any
Diari d’un mal any
J.M. Coetzee
Edicions 62
A les acaballes d’aquest 2007 i princpis del 2008 res més adient que parlar d’un llibre que porta com a títol “Diari d’un mal any”. Tenint en compte els esvorancs literaris d’una cultura massa productiva, el que més s’agraeix és l’honestedat i la coherència a l’hora d’oferir-nos una obra literària. La última novel·la del premi nobel de literatura, J.M. Coetzee, ens presenta un experiment literari que conjuga l’assaig i la novel·la en una proposta prou diferent com per atreure els amants d’ambdós gèneres.
Així, narrada per múltiples veus, l’obra ens ofereix les reflexions d’un eminent escriptor australià que a l’hivern de la seva vida contrastarà les seves opinions i els seus pensaments amb els d’una jove que li farà de mecanògrafa i amb la que anirà compartint la solitud. L’encert de la proposta està en el contrast entre les opinions del escriptor i les de la jove. Així, Coetzee anirà exposant reflexions que van des del terrorisme internacional fins l’apartheid passant per la filosofia, la literatura, etc.
La forma en la que Coetzee justifica les reflexions dins de la novel·la és per mitja d’un encàrrec literari que el protagonista, el senyor C., accepta d’una editorial alemanya. La mecanògrafa que contracta, la senyoreta Anya, d’uns vint i vuit anys i veïna de l’apartament on viu, no és correctora de professió; el senyor C. li ofereix la feina perquè està sol i s’enamora de la joventut d’Anya. D’aquesta manera, la interacció dels dos personatges anirà vertebrant la novel·la creant una complicitat que acabarà fent que Anya és replantegi la seva vida, sobretot pel que fa a l’amor.
Un dels fronts de debat que la novel·la obre és el que planteja la pregunta per si qualsevol exercici literari és o no purament retòric i per tant, si no hipòcrita, si ineficaç a l’hora de fer literatura de denúncia. D’aquesta forma, Coetzee ens presenta a Dostoievski i Tolstoi com els referents als que tot escriptor ha de tendir. Així, ens parla d’un dels germans Karamasov, d’Ivan, i de quan aquest torna la seva entrada d’admissió a l’Univers que deu va crear en tant que és incapaç de suportar els horrors d’aquest món. Per la qual cosa, “Si a algú (Alyosha, per exemple) li és concedit vèncer a Ivan, mitjançant la paraula o l’exemple, ¡llavors la paraula de Crist realment quedarà confirmada per sempre! Y, per tant, un pensa: Slava, Feodor Mijailovich!… Aquesta declaració de principis és important, ja que l’equilibri entre la novel·la i l’assaig podrien banalitzar una obra que vol anar més enllà de l’anècdota que poden representar les opinions d’un vell i una noia. Per sort per nosaltres el llibre no es queda en la anècdota i podem dir: Slava, J.M. Coetzee.
