El Pit de Philp Roth
El pecho
Philip Roth
Mondadori
93 Pag.
En aquesta època de l’any en que l’anatomia del cos és més patent en tot el seu esplendor sembla adient parlar d’un llibre de Philip Roth que porta com a títol ‘El pit’. Encara que hi ha qui considera que situar aquest relat de Philip Roth en el mateix pla que ‘La metamorfosi’ o ‘El Nas’ és, potser, concedir-li massa honors al reconegut escriptor americà, crec, per contra, que la comparació més que honrosa és justa. D’aquesta manera, de la mateixa forma que els relats de Kafka i Gógol posen de manifest allò plausible de l’increïble, també el de Roth ens col•loca en la mateixa perspectiva i ho fa de forma similar, a saber, utilitzant la literatura per a acostar-se a una realitat a la qual només, potser, es pugui accedir des de la imaginació, utilitzant la literatura no com mitjà sinó com fi en si mateix. En aquest sentit, seguint a Barthes i Kristeva pel que toca a la intertextualidad, es dóna en ‘El pit’ la incorporació, en el discurs de Roth, d’una tradició que es remunta des de Hesíodo i Homer, quan les muses aprenen a escriure, fins a la seva aportació, passant per Kafka, on en aquest cas no és Gregor Samsa qui al despertar-se un matí, després d’un somni intranquil, es va trobar convertit en un monstruós insecte sinó el professor David Kepesh qui, aquesta vegada, va començar d’una manera rara i va acabar convertint-se en un pit. L’interessant és notar, seguint a Roth si, però, hauria pogut començar d’altra manera, al marge de com comencés?
No obstant això, anem a pams. Pel que es refereix a la història, com comentem, ens trobem davant un home d’uns trenta-vuit anys que es converteix en un pit d’uns 73 quilos. El professor David Kepesh comença notant una picor en l’engonal i acaba postrat en una habitació d’hospital cavil•lant sobre la seva transformació. Passa per una primera fase d’horror, de repulsa de la seva nova forma; segueix amb una segona fase on sembla estar a gust amb la dimensió de plaer que li obre el seu nou estat, per a finalitzar en una fase de negació que atribueix a la bogeria. Pel que es refereix al tema, allò interessant és tant la importància de la construcció subjectiva de la identitat sexual contemporània (on es fa necessària la referència al psicoanàlisi), com una de les obsessions de la societat en que vivim, a saber, l’accent que es posa en la realització d’un mateix. Aquests dos elements es conjuguen en el relat en el moment que el professor relata una escena que es dóna amb la seva núvia Claire en la platja, on explica el plaer que va sentir al identificar-se amb l’objecte del seu desig, el pit de la seva núvia, i Kepesh contínua, no em nego a supeditar el meu desconcert a la teoria de la satisfacció del desig. Per polida, moderna i deliciosament punitiva que sigui, em nego a creure que això és un tant el que desitjava ser. No! La realitat és més imponent que això, la realitat té certa distinció. Encara que la realitat s’imposa, és, no obstant això, la imaginació la qual ens dóna una de les claus interpretatives de l’obra, ja que, com comenta el professor, més kafkaià que Kafka, ha estat capaç de convertir la carn en paraula de manera que, com un cavaller quixotesc, ha convertit els molins en pit, però, no sense abans advertir-nos que davant la realitat i el seu principi Kepesh seguirà sent una broma.
