Cormac McCarthy
Mondadori
A El grau zero de l’escriptura afirma Barthes que “tota forma és també valor; motiu pel qual, entre la llengua i l’estil, hi ha espai per un altre realitat formal: l’escriptura. En tota forma literària, existeix l’elecció general d’un to, d’un ethos si es vol, i és aquí on l’escriptor s’individualitza clarament per que és on es compromet”. Aquesta setmana i després d’haver vist No és país per a vells del germans Coen, he decidit rellegir la novel·la de McCarthy en la que es basa la pel·lícula. Els personatges de l’autor de La carretera i la trilogia de la frontera, entre altres, són personatges escindits entre dos móns. És per això que a la majoria de les seves novel·les l’acció és desenvolupa en la frontera entre Mèxic i Estats Units, presentant uns personatges que situats en aquesta frontera estan a mig camí entre la modernitat i la postmodernitat. Aquesta fragmentació del subjecte és l’ethos que l’escriptura de McCarthy tracta amb un llenguatge que, poc a poc, va deslliurant-se de grans artificis i que acaba reclamant el mateix status per a la veritat que el que dona els pragmatisme nord-americà, és a dir, que la veritat no es descobreix, sinó, més aviat, és construeix.
La proposta de McCarthy està narrada bàsicament en tercera persona amb la irrupció d’un narrador “intradiegètic” en la figura del sheriff Bell que dona el peu de sortida anunciant des d’un principi quina és la posició que pren la novel·la. Car ens adverteix que assistirem a l’exposició d’una persona sense ànima, en una mena de testimoni de la falta se sentit que el sheriff Bell troba al món. Efectivament, la novel·la ens parla com la vida està marcada per les eleccions que fem i el silenci de les grans respostes que puguin explicar l’atzar i la mort.
Dins els límits de la història, tot comença quan un dels personatges principals, Moss, troba quan caçava al mig del desert, narcotraficants morts, droga i una maleta carregada de diners. Quan tria quedar-se amb els diners tria ser el protagonista d’una persecució que vertebra la proposta de McCarthy. Així, l’assassí Chigurh l’anirà perseguint al llarg de la novel·la. Aquest assassí sense ànima representaria aquesta falta de sentit al món, en tant que moira sense pietat on només l’atzar semblaria tenir cabuda en la seva explicació. Per altre banda, la figura del sheriff Bell, un home gran, és un personatge que ve d’un altre món, d’una altre època, on la vida semblava tenir sentit i que no és capaç, o més aviat no vol, copsar el sentit del que viu. Així, cap al final de la novel·la ens parla d’un somni que és la expressió d’un desig, constatant d’alguna manera el mateix que ens va advertir Harold Bloom parlant del final de Blood Meridian, anunciant el desig de que algú tornés a portar el foc prometaic als homes. D’aquesta manera, el sheriff somia que ell i el seu pare caminen en mig d’una tempesta de neu. El seu pare porta una mena de torxa, li passa al davant deixant-lo enrera. Tot i així, ell sap que quan arribi al final, el seu pare l’esperarà amb el foc encès, expressant, així, el desig de trobar sentit al final del camí. En un món on el sentit sembla haver-se esvaït per les escletxes d’una realitat que no és pot copsar, el que som és profetes d’un Déu inexistent.
Seishi Yokomizo
Philip Roth
Jules Renard
César Aira
Marcelo Birmajer
Diu Vila-Matas, a Recuerdos inventados, que la vida, al igual que la literatura, no és més que una biografia construïda a base de records inventats. D’aquesta manera, continua, de tant inventar un passat com en un joc d’il·lusionisme en el que s’exercita l’estil, arriba l’escriptura. Què passa, però, quan aquesta capacitat de construir records inventats queda matisada per l’edat, el deteriorament físic i l’amenaça de la mort com una possibilitat cada cop més present?
Romain Gary
Karin Fossum
Ena Lucía Portela