Diego Giménez

Romain Gary
Debolsillo

Con la Segunda Guerra Mundial como telón de fondo, Las raíces del cielo nos ofrece la lucha de Morel, un ex-prisionero de guerra emigrado a África, que ve en la lucha por salvar a los elefantes del exterminio tanto la lucha por la emancipación de la humanidad del horror nazi, como por los ideales de libertad.

¿Quién es su autor? Romain Gary, conocido también como Émile Ajar, nació en Lituania en 1914. Emigró a Polonia con su madre, tras ser abandonados por el padre, y posteriormente a Francia. Combatió el nazismo desde el Reino Unido. En 1945 publicó su primer libro, Educación europea. La obra que lo dio a conocer al mundo, no obstante, es Las raíces del Cielo, ganadora del Goncourt y llevada al cine por John Huston.

¿Por qué vale la pena (o no) leer el libro? Más allá de la calidad literaria de la obra, uno de los puntos interesantes de la novela es que está considerada como la primer novela ecologista de la historia.

¿A qué se parece? En cierto aspecto se parece al Corazón de las Tinieblas de Conrad y Memorias de África.

¿Cuáles son sus influencias obvias? Conrad, K.C. Dinesen, Víctor Hugo.

Karin Fossum
Mondadori

Cuando los suecos Maj Sjöwall y Per Wahlöö  escribieron Roseanne no debieron ser conscientes que estaban creando escuela. Así, la propuesta de Fossum, inscrita en dicha escuela nórdica,  narra en tercera persona, la historia de un asesinato y su posterior investigación en un pueblo noruego, donde todos sus habitantes acaban sospechando los unos de los otros.

¿Quién es su autor? Conocida como la reina noruega del crimen, Karin Fossum, nació en Sandefjord el 6 de Noviembre de 1954. Con 20 años publica su primer colección de poemas. Salta a la fama con la serie protagonizada por el policía Konrad Sejer.

¿Por qué vale la pena (o no) leer el libro? A pesar de que en un principio podemos pensar “más novela negra nórdica”, la trama es lo suficientemente buena como para cumplir dos requisitos fundamentales del género, a saber, enigma y resolución. Si te gusta Henning Mankell esta es tu novela.

¿A qué se parece? Una mezcla entre de la serie Wallander de Mankell y la serie Marlowe de Chandler.

¿Cuáles son sus influencias obvias? Se nutre de Maj Sjöwall y Per Wahlöö pasando por Hammett y Chandler.

Ena Lucía Portela
Mondadori

Ambientada en el París de los años veinte, la propuesta de la autora cubana presenta la vida de dos personajes históricos, Djuna Barnes, autora de El Bosque de la noche, y su amigo Daniel A. Mahoney, personaje excéntrico del barrio latino de París. La novela, según la autora, trata acerca de la amistad, el desarraigo, las relaciones de pareja, el alcoholismo, el dinero y ciertos aspectos, digamos un tanto problemáticos, del oficio del escritor.

¿Quién es su autor? Licenciada en legua y literatura clásica, Ena Lucía Portela nació en La Habana en 1972. Se dio a conocer con la  novela El pájaro: pincel y tinta china.

¿Por qué vale la pena (o no) leer el libro? A pesar de ser la primer novela de la autora que trasciende las fronteras cubanas para abordar París como lugar en el que se desarrolla la historia, la propuesta consigue desarraigarse del léxico cubano para pintar un retrato de la época suficientemente detallado.

¿A qué se parece? En ciertos aspectos recuerda a la Suite Francesa de Nemirovsky pero con unos personajes más marginales como protagonistas.

¿Cuáles son sus influencias obvias? Lezama Lima, Alejo Carpentier, Reynaldo Arenas…

Cormac McCarthy
Mondadori
A El grau zero de l’escriptura afirma Barthes que “tota forma és també valor; motiu pel qual, entre la llengua i l’estil, hi ha espai per un altre realitat formal: l’escriptura. En tota forma literària, existeix l’elecció general d’un to, d’un ethos si es vol, i és aquí on l’escriptor s’individualitza clarament per que és on es compromet”. Aquesta setmana i després d’haver vist No és país per a vells del germans Coen, he decidit rellegir la novel·la de McCarthy en la que es basa la pel·lícula. Els personatges de l’autor de La carretera i la trilogia de la frontera, entre altres, són personatges escindits entre dos móns. És per això que a la majoria de les seves novel·les l’acció és desenvolupa en la frontera entre Mèxic i Estats Units, presentant uns personatges que situats en aquesta frontera estan a mig camí entre la modernitat i la postmodernitat. Aquesta fragmentació del subjecte és l’ethos que l’escriptura de McCarthy tracta amb un llenguatge que, poc a poc, va deslliurant-se de grans artificis i que acaba reclamant el mateix status per a la veritat que el que dona els pragmatisme nord-americà, és a dir, que la veritat no es descobreix, sinó, més aviat, és construeix.

La proposta de McCarthy està narrada bàsicament en tercera persona amb la irrupció d’un narrador “intradiegètic” en la figura del sheriff Bell que dona el peu de sortida anunciant des d’un principi quina és la posició que pren la novel·la. Car ens adverteix que assistirem a l’exposició d’una persona sense ànima, en una mena de testimoni de la falta se sentit que el sheriff Bell troba al món. Efectivament, la novel·la ens parla com la vida està marcada per les eleccions que fem i el silenci de les grans respostes que puguin explicar l’atzar i la mort.

Dins els límits de la història, tot comença quan un dels personatges principals, Moss, troba quan caçava al mig del desert, narcotraficants morts, droga i una maleta carregada de diners. Quan tria quedar-se amb els diners tria ser el protagonista d’una persecució que vertebra la proposta de McCarthy. Així, l’assassí Chigurh l’anirà perseguint al llarg de la novel·la. Aquest assassí sense ànima representaria aquesta falta de sentit al món, en tant que moira sense pietat on només l’atzar semblaria tenir cabuda en la seva explicació. Per altre banda, la figura del sheriff Bell, un home gran, és un personatge que ve d’un altre món, d’una altre època, on la vida semblava tenir sentit i que no és capaç, o més aviat no vol, copsar el sentit del que viu. Així, cap al final de la novel·la ens parla d’un somni que és la expressió d’un desig, constatant d’alguna manera el mateix que ens va advertir Harold Bloom parlant del final de Blood Meridian, anunciant el desig de que algú tornés a portar el foc prometaic als homes. D’aquesta manera, el sheriff somia que ell i el seu pare caminen en mig d’una tempesta de neu. El seu pare porta una mena de torxa, li passa al davant deixant-lo enrera. Tot i així, ell sap que quan arribi al final, el seu pare l’esperarà amb el foc encès, expressant, així, el desig de trobar sentit al final del camí. En un món on el sentit sembla haver-se esvaït per les escletxes d’una realitat que no és pot copsar, el que som és profetes d’un Déu inexistent.

Care Santos va néixer a Mataró el 8 d’abril de 1970. Va estudiar dret però aviat es va decantar pel periodisme. Ha treballat a les revistes Tiempo, Quimera, Historia y vida, pels diaris El Observador i el Diari de Barcelona. Es va donar a conèixer literàriament al 1995 amb Cuentos Cítricos, l’any següent guanya amb Intenperie el premi Alcalá de Henares de Narrativa consagrant-se com a escriptora. És l’autora, a més, d’uns dels inicis que hem triat pel nostre concurs, El Wiktor hipnotitza les feres.

- L’any passat, “Ficcions, l’aventura de crear històries” el concurs literari a través de la xarxa, va arribar a comptar amb més de 1.000 alumnes de secundària. Com veus la “salut” creativa del joves? Estupenda. Els joves sempre han estat molt creatius. Però Internet situa la creativitat en una altra òrbita i, en aquest sentit, fa molt per ells. També amaga perills, és clar. Un dels més grans és el del culte a la mediocritat.

-Necessiten aquest tipus de portals?
I tant! Són un mitjà fantàstic per la propagació del virus de la Literatura. Necessitem, en general, coses ben fetes que posin el llistó alt. Com el vostre portal.

- Internet ha transformat la manera de comunicar i, per tant, el món literari. Com veus la creació a través de la xarxa?
Sobretot, em sembla un lloc immillorable per començar. En aquest sentit, facilita molt les coses a aquells que comencen, posa a l’abast de tots els que volen ser escriptors una plataforma on provar forces i on aconseguir lectors. Només això ja és un luxe.

-Com veus l’oferta cultural enfocada als joves?
Variada i extensa. Potser més que cap altre. Això és molt bo: entre la quantitat es troba la qualitat. Vet aquí un repte: educar el gust per fer gent que sàpiga distingir allò que és bo del que no ho és.

-Parlant de la teva vocació, quan comença el teu interès per la literatura?
Als 8 anys, veient la mare escriure un diari. Ho feia de nit, envoltada de misteri. Vaig començar a escriure per ser ni que fos una mica misteriosa, com ho era la mare. I fins avui.

-Estàs d’acord amb l’etiqueta “literatura juvenil”?
No. La literatura juvenil és un invent modern i comercial. La literatura que agrada als joves ha de ser igual, en tot –però sobretot en qualitat- a la que no necessita etiquetes.

-A la teu web expliques que vas impartir uns quants tallers literaris. Es pot ensenyar a escriure?
No. Es pot orientar a llegir. Es pot ajudar a polir la teva veu. Però als tallers no hi ha escriptors de debò. Hi ha gent que té la literatura com a passatemps, no com a ofici. L’escriptor de debò és un llop solitari.

-També ens dius que la solitud té a veure amb l’escriptura. Per què?
Cal estar sol per escriure. I per pensar en allò que escriuràs. Calen moltes hores de solitud i silenci per escriure una novel•la. Cal tranquil•litat d’esperit i la llunyania més gran que puguis assolir del teu món i de tu mateix. Té alguna cosa a veure amb l’experiència mística, tot plegat. Els escriptors treballen de gust als monestirs precisament per això.

-A El Wiktor hipnotitza les feres planteges que a la vida, per madurar, cal plantar cara a les pors. Quines son les teves pors, els teus fantasmes com escriptora?
Em fa por perdre el món de vista, no adonar-me que ja no entenc el món, tornar-me ximple i no saber-ho veure. També em fa por no poder escriure, per qualsevol raó. Si passo un dia sense escriure alguna cosa, tinc un mena de síndrome d’abstinència. Em fa por pensar que passi alguna cosa que em privi d’escriure o llegir. Quines coses de pensar, oi?

-Ficcions és una invitació per a què els joves escriguin la seva pròpia història. Quin consell donaries als joves que participen al concurs?
Que escriguin alguna cosa que no sentin llunyana i que els emocioni. No es pot escriure d’allò que no t’interessa. I la finalitat de tota escriptura és emocionar. Al primer, a l’autor. Que no oblidin el seu interlocutor. I que en gaudeixin. Escriure posa el món a l’abast.

“Mi experiencia de convivir con otros, muy remotos, durante largos años me ha enseñado que la buena disposición hacia el otro ser humano es esa única base que puede hacer vibrar en él la cuerda de la humanidad”. (Ryszard Kapuscinski, Encuentro con el otro, Anagrama)

Una experiencia

I never talk to strangers, de Tom Waits, en el mp3. Bajar en Urquinaona y descomponer el título de la canción en tantos pedazos como personas hacen cola por un menú en un conocido fast food que tiene el “bocata” como plato estrella. Hacer religiosamente la cola mientras elijo mi favorito en el tiempo que la sentencia ‘el siguiente’ me avisa que me toca pedir. Cuando me tranquiliza asumir que todo sigue el normal compás de las comidas de mediodía, es decir, prisas, mal humor, espera y anonimato, entonces, uno de los dependientes, el que me toca en suerte, me recibe no con el habitual mosqueo alienado, sino con un amable ‘buenos días’, acompañado de una sonrisa de oreja a oreja que me desarman por completo. A pesar de que nunca hablo con extraños, pido y especifico que quiero el menú sencillo, me ha pasado que si no especifico se da por sentado que quiero pagar de más por una bebida y un acompañamiento que no he tenido la opción de rechazar. Sin embargo, esta vez el amable dependiente sigue mis instrucciones al pie de la letra sin perder la amabilidad y cuando encarga a la cocina mis patatas normales, no extra grandes, recibe una mal disimulada bronca del encargado que le recrimina no haberme “colado” el menú grande. Consciente de mi curiosa e inevitable presencia, el dependiente me mira una vez pasada la bronca y me dice en un meloso acento mejicano ‘me corretean, pero el cliente siempre tiene la razón’. Y me lo imagino de pequeño en algún barrio de Méjico siendo “correteado” por su madre, apremiándolo a hacer los deberes y dejar de holgazanear mientras con una pelota bajo el brazo, el niño dependiente la mira, sin entender, como contemplando la horrible injusticia del mundo. Como cuando le recalcan más de una vez, sin entender también, que con extraños no se habla. A mí me mira disculpándose y yo me pregunto cuánto tiempo tardará en “colar” menús grandes a clientes despistados. Por que la vida nos “corretea” y a veces no hay más remedio que dejarse “corretear” e intentar aferrarse a la vana pretensión de que la cosa no va con nosotros, por eso, por si acaso, no hemos de hablar con extraños. El problema, no obstante,  es cuando el extraño somos  nosotros mismos.

Encuentro con el otro (R. Kapuscinski)

No sé si hubiese prestado atención a dicha experiencia de no haber estado leyendo a Kapuscinski esta semana. En Encuentro con el Otro, Kapuscinski define tres manera de acercarse al Otro, intentando eliminarlo, aislándose o abriéndose a él. De este modo, el autor polaco aboga por la tercera fórmula como única manera de auto conocimiento del humano que hay en nosotros a través del Otro y de su mirada. Así, se pregunta “¿Quién será ese nuevo Otro? ¿Cómo transcurrirá nuestro encuentro? ¿Qué cosas nos diremos? ¿En qué lengua? ¿Sabremos escucharnos? ¿Sabremos entendernos? ¿Sabremos, entre los dos, seguir aquello que –en palabras de Joseph Conrad-<<habla de nuestra capacidad de alegría y de admiración, al halo de misterio que rodea nuestras vidas, a nuestra capacidad de sentir compasión, de apreciar la belleza y experimentar dolor, al sentimiento que nos vincula con toda la creación; y a la convicción sutil, pero invencible, de la solidaridad que une la soledad de innumerables corazones: a esa solidaridad en los sueños, en el placer, en la tristeza, en los anhelos, en las ilusiones, en la esperanza y el temor, que relaciona cada hombre con su prójimo y mancomuna toda la humanidad, los muertos con los vivos, y los vivos con aquellos que aún han de nacer”.
El fragmento que cita K. esta extraído de la introducción al Negro del Narcissus donde Conrad esboza un manual de estilo o declaración de intenciones. En este sentido, argumenta que todo arte se puede definir como un obstinado esfuerzo por intentar describir el mundo lo más fielmente posible, sacando la verdad, una y múltiple, que subyace en cada una de sus facetas. Relaciona, de esta manera, la ficción con el impresionismo en tanto que todo arte “apela en primer lugar a los sentidos, y el objetivo artístico, cuando se expresa mediante la palabra escrita, también debe vehiculares a través de los sentidos, si su deseo más elevado es hacer brotar el manantial secreto de las emociones”. Es interesante comprobar el nexo de unión entre el periodista y el escritor, ya que Conrad asegura que se trata de “arrebatar, en un momento de coraje, un efímero instante de vida a la inexorable corriente del tiempo no es más que el principio de la tarea. La tarea enfocada con fe y afecto, consiste en sostener con firmeza, sin titubeos ni miedo, el fragmento ante todas las miradas y a la luz de un ánimo sincero. Se trata de mostrar su vibración, su color, su forma y, a través de su movimiento, su forma y su color, revelar la sustancia de su verdad, desentrañar el secreto que la anima: la tensión y la pasión que laten en el corazón de cada momento veraz”. ¿No es esto mismo lo que consigue Kapuscinski en cada acercamiento con el Otro? De este modo, nos advierte que “por eso es tan importante la posesión de una identidad propia y definida, y la firme convicción de que esa identidad tiene fuerza, valor y madurez. Sólo entonces puede el hombre encararse con otra cultura. EN el caso contrario, tenderá a ocultarse en su escondrijo, a aislarse, temeroso de otras personas. Tanto más cuanto que el Otro no es sino un espejo en el que se contempla –y en el que es contemplado-, un espejo que lo desenmascara y lo desnuda, cosa que todo el mundo prefiere más bien evitar”. (R. K. Encuentro con el Otro, Anagrama).

Rafael Vallbona, escriptor, periodista, guionista i col·laborador en diversos mitjans de comunicació, amb una producció literària que està al voltant de la cinquantena de títols, ha estat guardonat amb el Premi Nèstor Luján de Novel·la històrica per “Forasters”, una proposta ambientada en la Barcelona dels anys 20 i la Segona Guerra Mundial. Vallbona va néixer al barri de Gràcia però actualment resideix a Premià de Mar.

La Segona Guerra Mundial i el nazisme són alguns dels fets més importants de la historia de la humanitat. Es parla com s’havia fet fins ara o hi ha noves aproximacions?

De fet ni el nazisme ni la Guerra és el tema central de Forasters, vull dir que hi surt a guerra, però més com a circumstància que no pas com a tema. No se si es pot dir que és una aproximació diferent o, simplement, es tracta d’un dany col·lateral.

A què es deu aquest “nou” interès en la temàtica?

El nazisme i la Guerra sempre han estat temes interessants per al cinema i la literatura. Ara bé, llibres com El nen del pijama de ratlles, el que fan es explotar la vessant més falsa i sentimental del conflicte. Jo només em limito a explicar les activitats d’un espia durant la guerra, amb tota la fredor que fa un cas així.

A “Forasters” un dels personatges diu: “La postguerra alemanya, com totes o potser aquella una mica més pel terriblement cruel que era activar moltes memòries, es va construir més a cops de silencis que de paraules”. És el moment, llavors, de les paraules?

Sempre és un bon moment per les paraules, si no ho cregués no em dedicaria a escriure.

Com el personatge de l’Àfrica i del Rudolf Stallmann, només podrem passar pàgina quan sapiguem qui som i d’on venim?

L’Europa de la primera meitat de segle XX va ser un continent ple de gent desarrelada i incapaç pels conflictes bèl·lics, de trobar el seu lloc al món. Cap al final de la novel·la dos personatges, descendents dels primers protagonistes, reconeixen tenir una vida de forasters, perquè mai han pogut estar allà on voldrien haver estat. És aquesta la idea que plana per damunt de tot el relat.

A l’hora de narrar, que valora més, la trama o els fets històrics?

Els fets històrics són els que són, i no tenen cap mena de valor narratiu per si mateixos. La feina d’un novel·lista és convertir aquests fets en un relat a través d’aixecar una trama argumental. Aquesta feina és una de les claus del meu estil narratiu.

Quin paper juguen la identitat i la memòria en la seva producció literària?

No tinc cap vocació ni identitària ni memorística a l’hora de posar-me a escriure. Jo només busco construir un relat que sedueixi al lector i fer que aquest es llenci de cap a la piscina de la narració.

Parlant de la memòria, creu que estem preparats per passar pàgina a la guerra civil espanyola o encara hi ha molts silencis que no es poden omplir?

Sempre hi haurà silenci o buit que els artistes poden ajudar a omplir amb obres que interpretin la realitat, però això no vol dir que la societat pugui passar pàgina o no. Sense judici polític al franquisme veig molt difícil que es pugui tancar ben tancat aquest episodi catastròfic de la nostra història, perquè sempre hi haurà persones esperant i reclamant justícia.

“Forasters” intenta omplir aquests silencis?

Sens dubte Europa ha començat a analitzar i reflexionar sobre el seu passat recent tot just fa divuit o vint anys, probablement a partir de la caiguda del mur i les posteriors conseqüències com l’ensulsida del bloc socialista i les guerres als Balcans.

A partir d’aquesta anàlisi i nova interpretació crítica de l’avenir d’Europa al llarg del segle, una nova lectura enormement conservadora de la qual en surt triomfadora la dreta lliberal que ha aconseguit imposar el seu model de construcció de la Unió, tot el referent al nazisme, però també tot el referent al socialisme real, s’ha posat mediàticament de moda gràcies a escriptors, alguns de molt segona fila, que van viure en primera persona els desastres de l’època, i a la interpretació interessada de la nova fornada de periodistes conservadors que dominen avui en dia l’opinió publicada dels grans mitjans, conservadors és clar, europeus.

I el públic, acrític, que viu la història com si es tractés d’un espectacle, tal i com va dir Guy Debord, s’ho empassa tot amb la fascinació innocent de l’adolescent babau que surt per primer cop de casa sol. Jo no pretenc ni omplir silencis ni tancar ferides, no és la meva feina.

Como Dios manda
Niccolò Ammaniti
Mondadori

Narrada en tercera persona la propuesta de Ammaniti no ofrece la historia de un padre y un hijo que sólo se tienen el uno al otro. El acierto de Ammaniti es haber creado unos personajes contundentes que desarrollan una trama perfecta, que se ve acelerada por un asesinato, y te mantiene enganchado hasta el final. El padre es un skinhead que transmite sus prejuicios a su hijo, Cristiano, un niño de 13 años que comienza a ser consciente de cómo funciona el mundo. No obstante el rechazo de las ideas racista del padre, el amor que profesa a su hijo nos lo hace empático.

¿Quién es su autor? Niccolò Ammaniti nació en Roma en 1966. Ha publicado en España “La última nochevieja de la humanidad” (1996), “Branquias” (1998), “No tengo miedo” (2002) y “Te llevaré conmigo” (2004).

¿Por qué vale la pena (o no) leer el libro? Vale la pena de principio a fin. Los personajes están vivos.

¿A qué se parece? Un mezcla entre“Oliver Twist” y la película “Una historia del Bronx”.

¿Cuáles son sus influencias obvias? Dickens, Pasolini y Scorcese.

Diario de un mal año
J.M. Coetzee
Mondadori

Excelente experimento literario en que Coetzee nos ofrece, a modo de colage, el diario de un escritor australiano en el que se conjugan sus reflexiones entorno al Estado, Al-Qaeda, Dostoievsky… junto con sus vivencias en la relación con una joven mecanógrafa con la que ira contrastando sus opiniones y emociones, retratando lo mejor y lo peor de la humanidad.

¿Quién es su autor? Coetzee nació en Ciudad del Cabo en 1940. Vivió en Estados Unidos, Londres y actualmente en Australia. Fue el primer escritor en ganar dos veces el Booker. En 2003 fue galardonado con el Nobel de literatura.

¿Por qué vale la pena (o no) leer el libro? Si te gustan los experimentos literarios que combinen reflexiones políticas, literarias y filosóficas con una trama en la que el personaje contrasta dichas reflexiones con su vida, este es tu libro. Si lo que quieres es algo un poco más llano, mira hacia otro lado.

¿A qué se parece? Propuesta original que es una amalgama de estilos en el que se combinan el ensayo, la novela y la biografía.

¿Cuáles son sus influencias obvias? Fyodor Dostoievsky, Tolstoi, Sterne, García Márquez…

Forasters
Rafael Vallbona
Ed. Columna
228 Pag.

Aquesta setmana he tingut la sort d’entrevistar a Rafael Vallbona, el darrer Premi de Novel·la històrica Nèstor Luján, que amb Forasters ens ofereix una thriller ambientat en la Barcelona dels anys 20 i l’Europa de la segona guerra mundial. Tot i l’època, la novel·la no té com a tema principal el nazisme sinó com a telo de fons d’una trama que s’articula al voltant de l’espionatge.

La proposta de Vallbona, narrada en tercera persona,  presenta una saga familiar, la dels Milà, que comença amb la lluita obrera de la CNT a la Barcelona dels anys vint, continua amb l’ocupació nazi a França i acaba a Paris al 2006, centrant-se en cada moment en un dels  membre d’aquesta saga familiar en la que l’espionatge, de forma col·lateral, condicionarà les seves vides al creuar-se amb el baró Von König, espia mercenari, que farà de moira d’aquesta novel·la, marcant el destí dels altres.

La novel·la presenta una trama molt ben construïda on la interacció dels personatges queda enriquida per uns fets històrics que si be no són el tema principal de la novel·la si que composen el paisatge o substrat que, a més de fer possible l’acció, donen contingut i títol a la proposta de Vallbona, ja que som Forasters, com argumenta l’Àfrica Milà,  en la mesura que  no hem sentit cap casa com a pròpia, amb la qual cosa, temem perdre allò que ja no teníem. Aquesta articulació és la que dona cos i anima a la novel·la en tant que veiem la lluita dels personatges per aconseguir allò que no han tingut mai, per això són forasters, perquè buscaven pertànyer a un món que s’enfonsava. Com diu Vallbona, els seus personatges son forasters en tant que “mai han pogut estar allà on voldrien haver estat”, com totes les persones que, en aquella Europa, no van poder triar.